Aquesta segona setmana us presentem “Llençols”, de Ferran Planell, un poema en què s’estableix un interessant paral·lelisme entre l’acció d’escriure i l’amor. En tots dos casos cal inspiració i, alhora, enfrontar-se a una superfície en blanc que no sé sap quines sorpreses pot comportar. Al mateix temps vull destacar de manera especial el llarg poema que ve a continuació, “Moments”, perquè la seva autora, Anna Hernàndez, té només quinze anys. Sovint els autors d’aquesta edat tenen dificultats per expressar les seves emocions públicament i per això cal subratllar-ne doblement el mèrit. El tema? L’habitual quan un té aquesta edat: l’amor.
Llençols
Llençols blancs
com un foli
esperant de ser gargotejat
per la inspirada ploma
es recargolen amb la presència
de cossos nus
que per flaires impregnats
de fluids i perfums barrejats
ballen convulsos
la dansa més antiga
aquella,
que freturosa de música
del gemec en pren el ritme.
Ferran Planell
Moments
Un mirall trencat,
una mirada oblidada,
una llum que mai no s'apaga,
un somni que mai no s'acaba,
un dia llarg i calorós d'estiu,
una nit curta i freda d'hivern,
un peto suau,
on només se sentia
el caliu dels teus llavis,
una abraçada forta i apassionada,
on es podien escoltar els teus batecs,
intranquils, ràpids i lents.
La imatge s'esborra,
i el temps corre,
però jo sóc aquí
i tu ets allà.
Et veig, et sento i t'oloro,
però no puc tocar-te,
ni abraçar-te,
ni besar-te.
No puc entregar-te
el món,
ni el cel,
ni l'infern:
només puc entregar-te,
aquest cor que batega,
aquest cor que sospira,
aquest cor que imagina,
i que, entre somnis, t'estima.
Anna Hernàndez Garcia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada