Sisena selecció de poemes (2/11/07)

Com ja sabeu, ha calgut allargar una setmana més el Tot-poesia a causa de la gran quantitat de poemes rebuts (més de cinquanta en l’última setmana). El Festival, d’altra banda, ha acabat la seva primera part. I dic primera perquè encara queden força actes del màxim interès, que allargaran la iniciativa fins al mes de desembre.

Enguany la modèlica i sàvia batuta de Marta Pessarrodona ha dut el Festival cap a un èxit merescut. Un èxit, tanmateix, que no ha estat pas casual. El fet de comptar amb la col·laboració de santcugatencs com Sam Abrams, Biel Barnils, Rodolfo Häsler, Martí Olaya o Dolors Vilarasau, per dir-ne només uns quants, ha influït, sens dubte, en el resultat final.

Aquesta setmana final tenim tres poetes més: Albert Calls ja té una trajectòria al darrere com a poeta i no cal, per tant, dir-ne gaires coses més. Elisa Riera, per la seva banda, conclou el seu poema amb una imatge magnífica en què apareix un armari. I, per últim, una sorpresa: hem descobert una poeta que, si vol dedicar-s’hi, té fusta, qualitat i talent amb escreix. Es tracta d’Adriana Nicolau Jiménez. I té només 17 anys. Una de les millors veus que han passat per les successives edicions del Totpoesia.


Trenza de la noche

Ya no tengo nada de los días.
Del tiempo primero
sin la muerte
y sin la tierra extraña.
Era su falda cansada
y sus manos ásperas
cada noche trenzando
el pelo de mi hermana.
Había tanto oscuro
fuera de la trenza.
Y un niño (solo)
que miraba.

Adriana Nicolau Jiménez



MP 3

Ets cendra i música de jazzsota la boira d’aquest marque no hem solcat, mentreun instant ens reflexaen el mirall de la vida.Som nosaltres. Som ombra i eternitat.He vist, a l’alba, cementirisde colesterol, planetes de deixalles,una lluna plana, de pòrtland,autopistes a Mart, sense peatges.L’udol de l’home llopi el càncer a les estàtues.L’amor nostre era pur,només.

Albert Calls i Xart



Sovint oblidem que tot és precari
i malgastem amb desfici l'espai que ens queda.

No sé si és massa agosarat
reconciliar-se amb la cadència i el ritme
que ens marquen els esdeveniments diaris
i buscar la complicitat de les vivències.

Ben mirat ningú no ens diu res
del que hi ha mes enllà del traspàs i de fet,
tothom hi marxa sense equipatge.

Així que més val fer del cor un gran armari
mentre no arribi el dia
en que també serem absència.

Elisa Riera Capdevila