Cinquena selecció de poemes (26/10/07)

Aquesta setmana, en què ja celebrem el Festival, hem rebut una allau de poemes, per la qual cosa Tot-poesi@ allarga una setmana més la seva durada. Aquest cop ha calgut afuar encara més els criteris de tria i, lamentablement, molts poemes han hagut de quedar a fora d’aquesta selecció. Comencem, doncs, amb “Narguilé”, un suggeridor poema de tema oriental d’Eva Monzón, on el fum s’escapa entre mot i mot. A continuació us presentem un poema de la joveníssima Sara Shedden, de quinze anys, sens dubte una de les sorpreses d’aquesta edició. Amb un to abarrocat l’autora crea versos d’una gran riquesa verbal i rítmica, cosa encara més valuosa si tenim en compte la seva edat. Per últim us oferim el poema “Un regal”, una sensible peça de Jordi Roig a ritme de vals.


Narguilé

Brollen rulls de fum mandrós,
deixa la pipa l'amo del palau.
Ara beu un glop de te suau,
ara xucla un tant d'aire polsós.

Hi respiren bombolles xerraires,
i se li escapa l'eteri te pel nas:
l'empaiten els curiosos al jaç;
ells també acaricien dolces flaires.

Desperta la brasa de la pipa.
Roja d'enuig pinta de gris l'aire
quan nota que algú li dóna vida.
I descansa mentre els mots fan via.

Eva Monzón



Por doquier un amor, aunque imposible de otros

Cuán repentino es ya hoy nuestro acordar,
pero con nosotros es mentiroso,
ese cielo que muda silencioso,
y se torna nuestro peor despertar.

cuán presto desvanécese su rozar,
un aleteo de ángeles curioso,
y mientras tal luz que aumenta en su paso hechizoso.
y roba la luna eterna a esperar.

tan pronto yo piérdome en su parecer,
y tan lejos fuerose su bendición,
por existir un él, un yo, un nosotros.

sempiternas memorias en mí nacer,
nunca morir, más jamás su extinción,
por doquier un amor, aunque imposible de otros.

Sara Shedden Casanovas



Un regal

Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.

Jordi Roig Pi

Quarta selecció de poemes (19/10/07)

La setmana vinent comença el Festival de Poesia de Sant Cugat i, per tant, anem escalfant al màxim els nostres motors poètics. Ara us presentem un poema de Maria Farràs i Sensada que du per títol “El bot de l’amic” i que recupera el format de cançó, tan present en la poesia catalana a partir d’autors com Josep Maria de Sagarra. A continuació us oferim un poema de Montserrat Antín Font, de la qual triàrem, la setmana passada, una peça en castellà i que ara torna a imposar, en català, les seves virtuts poètiques. I per últim incloem la composició “Un instant”, de Carme Rosanas, que remarca la importància de la mirada en un instant sensible que ho paralitza tot.


El bot de l’amic

Jo sé d’una barca
colrat mariner,
que l’ona colpeja
tot fent-la malbé.

I plorant l’absència
del volgut company,
gronxa melangia
amb silenciós plany.

Quan la nit besava
aquells joves temps
a mar s’endinsava
encarant-se als vents.

Més ara abatuda,
s’abraça al record
de vella aventura
amarrada al port.

L’enyor d’una barca
crema amb sol d’estiu,
sols l’ombra de xarxa,
fidel, li somriu.


Maria Farràs i Sensada



Primers records, últims records

Poc a poc la memòria s'esvaeix
com s'escola l'aigua per a un petit forat.
I així com l'última gota en esvair-se
serà la primera que va entrar-hi,
així l'últim record a fugir
serà les primeres llambregades
de la música i les paraules,
que des de la meva infantesa ja em feien somniar.


Montserrat Antín Font



Un instant

Cerco les paraules, però no hi són.
Callo i espero, crec que somric,
però ni tan sols això sé del cert.
Et miro per aprendre't.
Com un nen que ha preguntat
i espera confiat una resposta
els teus ulls semblen trobar-la
en aquest silenci càlid i commòs
Les mans no es mouen, ni els llavis,
només els ulls m'acaronen dolçament.
Sense ni un gest,
tasto poc a poc el teu esguard.

Carme Rosanas

Tercera selecció de poemes (12/10/07)

La tria d’aquesta setmana us ofereix una mica de tot. Comencem amb una obra del polifacètic artista santcugatenc Adolf, titulada “Fossar-invasió”. Hi veiem tot un poema visual, a partir d’una fotografia digital, amb un magnífic sentit de la composició i del color, el qual ens aboca a la paradoxa de la globalització en el terreny d’un Fossar que ens evoca, ara més que mai, dies coronats de foscor. A continuació us oferim “Cendra”, un poema d’Helena Minuesa amb un sentit marcat del ritme que empra els mots punyents en el seu punt just: cendra, pols, dolor. I per acabar una composició de Montserrat Antín que ens mostra, a parts iguals, un notable sentit de l’elegància refós amb el sentiment d’admiració amorosa.


Fossar-invasió













Adolf



Cendra

Té carbó en els ulls
de la guerra trista

quan sent l’enyor d’un dia més.

Té carbó a l’espatlla
de la terra morta

i cendra fosca
en el seu pit.

Pren el futur
dels temps que vindran
per a socórrer els petons
que mancaran llavors.

Però la guerra es crua
en els ulls de l’odi:

en la pols i la cendra del dolor.

Helena Minuesa Sánchez



Ortografía de tu cuerpo

Como un junco castigado por el viento
así pareces cuando te observo de lejos
y cuando inmóvil tu cuerpo se serena
y me ofreces, de espaldas,
el tabernáculo de tu noble cuello;
yo oficiaría de sacerdotisa
consagrando cada célula de tu cuerpo,
deleitándome con el vino de tu joven sangre
para así,
en continua comunión, exhausta,
rendirme a tu bondad.

Montserrat Antín Font

Segona selecció de poemes (05/10/07)

Aquesta segona setmana us presentem “Llençols”, de Ferran Planell, un poema en què s’estableix un interessant paral·lelisme entre l’acció d’escriure i l’amor. En tots dos casos cal inspiració i, alhora, enfrontar-se a una superfície en blanc que no sé sap quines sorpreses pot comportar. Al mateix temps vull destacar de manera especial el llarg poema que ve a continuació, “Moments”, perquè la seva autora, Anna Hernàndez, té només quinze anys. Sovint els autors d’aquesta edat tenen dificultats per expressar les seves emocions públicament i per això cal subratllar-ne doblement el mèrit. El tema? L’habitual quan un té aquesta edat: l’amor.


Llençols

Llençols blancs
com un foli
esperant de ser gargotejat
per la inspirada ploma

es recargolen amb la presència

de cossos nus

que per flaires impregnats
de fluids i perfums barrejats

ballen convulsos
la dansa més antiga

aquella,

que freturosa de música

del gemec en pren el ritme.

Ferran Planell



Moments

Un mirall trencat,
una mirada oblidada,

una llum que mai no s'apaga,
un somni que mai no s'acaba,

un dia llarg i calorós d'estiu,
una nit curta i freda d'hivern,

un peto suau,
on només se sentia
el caliu dels teus llavis,

una abraçada forta i apassionada,
on es podien escoltar els teus batecs,
intranquils, ràpids i lents.

La imatge s'esborra,
i el temps corre,
però jo sóc aquí
i tu ets allà.

Et veig, et sento i t'oloro,
però no puc tocar-te,
ni abraçar-te,
ni besar-te.

No puc entregar-te
el món,
ni el cel,
ni l'infern:
només puc entregar-te,
aquest cor que batega,
aquest cor que sospira,
aquest cor que imagina,
i que, entre somnis, t'estima.

Anna Hernàndez Garcia