16.9.08
1.11.07
Sisena selecció de poemes (2/11/07)
Com ja sabeu, ha calgut allargar una setmana més el Tot-poesia a causa de la gran quantitat de poemes rebuts (més de cinquanta en l’última setmana). El Festival, d’altra banda, ha acabat la seva primera part. I dic primera perquè encara queden força actes del màxim interès, que allargaran la iniciativa fins al mes de desembre.
Enguany la modèlica i sàvia batuta de Marta Pessarrodona ha dut el Festival cap a un èxit merescut. Un èxit, tanmateix, que no ha estat pas casual. El fet de comptar amb la col·laboració de santcugatencs com Sam Abrams, Biel Barnils, Rodolfo Häsler, Martí Olaya o Dolors Vilarasau, per dir-ne només uns quants, ha influït, sens dubte, en el resultat final.
Aquesta setmana final tenim tres poetes més: Albert Calls ja té una trajectòria al darrere com a poeta i no cal, per tant, dir-ne gaires coses més. Elisa Riera, per la seva banda, conclou el seu poema amb una imatge magnífica en què apareix un armari. I, per últim, una sorpresa: hem descobert una poeta que, si vol dedicar-s’hi, té fusta, qualitat i talent amb escreix. Es tracta d’Adriana Nicolau Jiménez. I té només 17 anys. Una de les millors veus que han passat per les successives edicions del Totpoesia.
Trenza de la noche
Ya no tengo nada de los días.
Del tiempo primero
sin la muerte
y sin la tierra extraña.
Era su falda cansada
y sus manos ásperas
cada noche trenzando
el pelo de mi hermana.
Había tanto oscuro
fuera de la trenza.
Y un niño (solo)
que miraba.
Adriana Nicolau Jiménez
MP 3
Ets cendra i música de jazzsota la boira d’aquest marque no hem solcat, mentreun instant ens reflexaen el mirall de la vida.Som nosaltres. Som ombra i eternitat.He vist, a l’alba, cementirisde colesterol, planetes de deixalles,una lluna plana, de pòrtland,autopistes a Mart, sense peatges.L’udol de l’home llopi el càncer a les estàtues.L’amor nostre era pur,només.
Albert Calls i Xart
Sovint oblidem que tot és precari
i malgastem amb desfici l'espai que ens queda.
No sé si és massa agosarat
reconciliar-se amb la cadència i el ritme
que ens marquen els esdeveniments diaris
i buscar la complicitat de les vivències.
Ben mirat ningú no ens diu res
del que hi ha mes enllà del traspàs i de fet,
tothom hi marxa sense equipatge.
Així que més val fer del cor un gran armari
mentre no arribi el dia
en que també serem absència.
Elisa Riera Capdevila
Enguany la modèlica i sàvia batuta de Marta Pessarrodona ha dut el Festival cap a un èxit merescut. Un èxit, tanmateix, que no ha estat pas casual. El fet de comptar amb la col·laboració de santcugatencs com Sam Abrams, Biel Barnils, Rodolfo Häsler, Martí Olaya o Dolors Vilarasau, per dir-ne només uns quants, ha influït, sens dubte, en el resultat final.
Aquesta setmana final tenim tres poetes més: Albert Calls ja té una trajectòria al darrere com a poeta i no cal, per tant, dir-ne gaires coses més. Elisa Riera, per la seva banda, conclou el seu poema amb una imatge magnífica en què apareix un armari. I, per últim, una sorpresa: hem descobert una poeta que, si vol dedicar-s’hi, té fusta, qualitat i talent amb escreix. Es tracta d’Adriana Nicolau Jiménez. I té només 17 anys. Una de les millors veus que han passat per les successives edicions del Totpoesia.
Trenza de la noche
Ya no tengo nada de los días.
Del tiempo primero
sin la muerte
y sin la tierra extraña.
Era su falda cansada
y sus manos ásperas
cada noche trenzando
el pelo de mi hermana.
Había tanto oscuro
fuera de la trenza.
Y un niño (solo)
que miraba.
Adriana Nicolau Jiménez
MP 3
Ets cendra i música de jazzsota la boira d’aquest marque no hem solcat, mentreun instant ens reflexaen el mirall de la vida.Som nosaltres. Som ombra i eternitat.He vist, a l’alba, cementirisde colesterol, planetes de deixalles,una lluna plana, de pòrtland,autopistes a Mart, sense peatges.L’udol de l’home llopi el càncer a les estàtues.L’amor nostre era pur,només.
Albert Calls i Xart
Sovint oblidem que tot és precari
i malgastem amb desfici l'espai que ens queda.
No sé si és massa agosarat
reconciliar-se amb la cadència i el ritme
que ens marquen els esdeveniments diaris
i buscar la complicitat de les vivències.
Ben mirat ningú no ens diu res
del que hi ha mes enllà del traspàs i de fet,
tothom hi marxa sense equipatge.
Així que més val fer del cor un gran armari
mentre no arribi el dia
en que també serem absència.
Elisa Riera Capdevila
25.10.07
Cinquena selecció de poemes (26/10/07)
Aquesta setmana, en què ja celebrem el Festival, hem rebut una allau de poemes, per la qual cosa Tot-poesi@ allarga una setmana més la seva durada. Aquest cop ha calgut afuar encara més els criteris de tria i, lamentablement, molts poemes han hagut de quedar a fora d’aquesta selecció. Comencem, doncs, amb “Narguilé”, un suggeridor poema de tema oriental d’Eva Monzón, on el fum s’escapa entre mot i mot. A continuació us presentem un poema de la joveníssima Sara Shedden, de quinze anys, sens dubte una de les sorpreses d’aquesta edició. Amb un to abarrocat l’autora crea versos d’una gran riquesa verbal i rítmica, cosa encara més valuosa si tenim en compte la seva edat. Per últim us oferim el poema “Un regal”, una sensible peça de Jordi Roig a ritme de vals.
Narguilé
Brollen rulls de fum mandrós,
deixa la pipa l'amo del palau.
Ara beu un glop de te suau,
ara xucla un tant d'aire polsós.
Hi respiren bombolles xerraires,
i se li escapa l'eteri te pel nas:
l'empaiten els curiosos al jaç;
ells també acaricien dolces flaires.
Desperta la brasa de la pipa.
Roja d'enuig pinta de gris l'aire
quan nota que algú li dóna vida.
I descansa mentre els mots fan via.
Eva Monzón
Por doquier un amor, aunque imposible de otros
Cuán repentino es ya hoy nuestro acordar,
pero con nosotros es mentiroso,
ese cielo que muda silencioso,
y se torna nuestro peor despertar.
cuán presto desvanécese su rozar,
un aleteo de ángeles curioso,
y mientras tal luz que aumenta en su paso hechizoso.
y roba la luna eterna a esperar.
tan pronto yo piérdome en su parecer,
y tan lejos fuerose su bendición,
por existir un él, un yo, un nosotros.
sempiternas memorias en mí nacer,
nunca morir, más jamás su extinción,
por doquier un amor, aunque imposible de otros.
Sara Shedden Casanovas
Un regal
Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.
Jordi Roig Pi
Narguilé
Brollen rulls de fum mandrós,
deixa la pipa l'amo del palau.
Ara beu un glop de te suau,
ara xucla un tant d'aire polsós.
Hi respiren bombolles xerraires,
i se li escapa l'eteri te pel nas:
l'empaiten els curiosos al jaç;
ells també acaricien dolces flaires.
Desperta la brasa de la pipa.
Roja d'enuig pinta de gris l'aire
quan nota que algú li dóna vida.
I descansa mentre els mots fan via.
Eva Monzón
Por doquier un amor, aunque imposible de otros
Cuán repentino es ya hoy nuestro acordar,
pero con nosotros es mentiroso,
ese cielo que muda silencioso,
y se torna nuestro peor despertar.
cuán presto desvanécese su rozar,
un aleteo de ángeles curioso,
y mientras tal luz que aumenta en su paso hechizoso.
y roba la luna eterna a esperar.
tan pronto yo piérdome en su parecer,
y tan lejos fuerose su bendición,
por existir un él, un yo, un nosotros.
sempiternas memorias en mí nacer,
nunca morir, más jamás su extinción,
por doquier un amor, aunque imposible de otros.
Sara Shedden Casanovas
Un regal
Sempre et recordaré ballant un vals,
un vals com una espelma, sense ritme,
arrossegant les notes en veu baixa.
I voldré acaronar-te sense tacte,
sense mesura i sense cap pretext,
com el qui fa servir l’instint de plaure.
De fet, voldria dir-vos que quan marxi
vull dues flames al costat del llit,
resistents i elegants i amb peus de plata,
que les paraules que direu no es cremin
i comparteixin fum i mocador
amb la mateixa olor que fa la cera.
Jordi Roig Pi
19.10.07
Quarta selecció de poemes (19/10/07)
La setmana vinent comença el Festival de Poesia de Sant Cugat i, per tant, anem escalfant al màxim els nostres motors poètics. Ara us presentem un poema de Maria Farràs i Sensada que du per títol “El bot de l’amic” i que recupera el format de cançó, tan present en la poesia catalana a partir d’autors com Josep Maria de Sagarra. A continuació us oferim un poema de Montserrat Antín Font, de la qual triàrem, la setmana passada, una peça en castellà i que ara torna a imposar, en català, les seves virtuts poètiques. I per últim incloem la composició “Un instant”, de Carme Rosanas, que remarca la importància de la mirada en un instant sensible que ho paralitza tot.
El bot de l’amic
Jo sé d’una barca
colrat mariner,
que l’ona colpeja
tot fent-la malbé.
I plorant l’absència
del volgut company,
gronxa melangia
amb silenciós plany.
Quan la nit besava
aquells joves temps
a mar s’endinsava
encarant-se als vents.
Més ara abatuda,
s’abraça al record
de vella aventura
amarrada al port.
L’enyor d’una barca
crema amb sol d’estiu,
sols l’ombra de xarxa,
fidel, li somriu.
Maria Farràs i Sensada
Primers records, últims records
Poc a poc la memòria s'esvaeix
com s'escola l'aigua per a un petit forat.
I així com l'última gota en esvair-se
serà la primera que va entrar-hi,
així l'últim record a fugir
serà les primeres llambregades
de la música i les paraules,
que des de la meva infantesa ja em feien somniar.
Montserrat Antín Font
Un instant
Cerco les paraules, però no hi són.
Callo i espero, crec que somric,
però ni tan sols això sé del cert.
Et miro per aprendre't.
Com un nen que ha preguntat
i espera confiat una resposta
els teus ulls semblen trobar-la
en aquest silenci càlid i commòs
Les mans no es mouen, ni els llavis,
només els ulls m'acaronen dolçament.
Sense ni un gest,
tasto poc a poc el teu esguard.
Carme Rosanas
El bot de l’amic
Jo sé d’una barca
colrat mariner,
que l’ona colpeja
tot fent-la malbé.
I plorant l’absència
del volgut company,
gronxa melangia
amb silenciós plany.
Quan la nit besava
aquells joves temps
a mar s’endinsava
encarant-se als vents.
Més ara abatuda,
s’abraça al record
de vella aventura
amarrada al port.
L’enyor d’una barca
crema amb sol d’estiu,
sols l’ombra de xarxa,
fidel, li somriu.
Maria Farràs i Sensada
Primers records, últims records
Poc a poc la memòria s'esvaeix
com s'escola l'aigua per a un petit forat.
I així com l'última gota en esvair-se
serà la primera que va entrar-hi,
així l'últim record a fugir
serà les primeres llambregades
de la música i les paraules,
que des de la meva infantesa ja em feien somniar.
Montserrat Antín Font
Un instant
Cerco les paraules, però no hi són.
Callo i espero, crec que somric,
però ni tan sols això sé del cert.
Et miro per aprendre't.
Com un nen que ha preguntat
i espera confiat una resposta
els teus ulls semblen trobar-la
en aquest silenci càlid i commòs
Les mans no es mouen, ni els llavis,
només els ulls m'acaronen dolçament.
Sense ni un gest,
tasto poc a poc el teu esguard.
Carme Rosanas
11.10.07
Tercera selecció de poemes (12/10/07)
La tria d’aquesta setmana us ofereix una mica de tot. Comencem amb una obra del polifacètic artista santcugatenc Adolf, titulada “Fossar-invasió”. Hi veiem tot un poema visual, a partir d’una fotografia digital, amb un magnífic sentit de la composició i del color, el qual ens aboca a la paradoxa de la globalització en el terreny d’un Fossar que ens evoca, ara més que mai, dies coronats de foscor. A continuació us oferim “Cendra”, un poema d’Helena Minuesa amb un sentit marcat del ritme que empra els mots punyents en el seu punt just: cendra, pols, dolor. I per acabar una composició de Montserrat Antín que ens mostra, a parts iguals, un notable sentit de l’elegància refós amb el sentiment d’admiració amorosa.
Fossar-invasió
Adolf
Cendra
Té carbó en els ulls
de la guerra trista
quan sent l’enyor d’un dia més.
Té carbó a l’espatlla
de la terra morta
i cendra fosca
en el seu pit.
Pren el futur
dels temps que vindran
per a socórrer els petons
que mancaran llavors.
Però la guerra es crua
en els ulls de l’odi:
en la pols i la cendra del dolor.
Helena Minuesa Sánchez
Ortografía de tu cuerpo
Como un junco castigado por el viento
así pareces cuando te observo de lejos
y cuando inmóvil tu cuerpo se serena
y me ofreces, de espaldas,
el tabernáculo de tu noble cuello;
yo oficiaría de sacerdotisa
consagrando cada célula de tu cuerpo,
deleitándome con el vino de tu joven sangre
para así,
en continua comunión, exhausta,
rendirme a tu bondad.
Montserrat Antín Font
Fossar-invasió
Adolf
Cendra
Té carbó en els ulls
de la guerra trista
quan sent l’enyor d’un dia més.
Té carbó a l’espatlla
de la terra morta
i cendra fosca
en el seu pit.
Pren el futur
dels temps que vindran
per a socórrer els petons
que mancaran llavors.
Però la guerra es crua
en els ulls de l’odi:
en la pols i la cendra del dolor.
Helena Minuesa Sánchez
Ortografía de tu cuerpo
Como un junco castigado por el viento
así pareces cuando te observo de lejos
y cuando inmóvil tu cuerpo se serena
y me ofreces, de espaldas,
el tabernáculo de tu noble cuello;
yo oficiaría de sacerdotisa
consagrando cada célula de tu cuerpo,
deleitándome con el vino de tu joven sangre
para así,
en continua comunión, exhausta,
rendirme a tu bondad.
Montserrat Antín Font
4.10.07
Segona selecció de poemes (05/10/07)
Aquesta segona setmana us presentem “Llençols”, de Ferran Planell, un poema en què s’estableix un interessant paral·lelisme entre l’acció d’escriure i l’amor. En tots dos casos cal inspiració i, alhora, enfrontar-se a una superfície en blanc que no sé sap quines sorpreses pot comportar. Al mateix temps vull destacar de manera especial el llarg poema que ve a continuació, “Moments”, perquè la seva autora, Anna Hernàndez, té només quinze anys. Sovint els autors d’aquesta edat tenen dificultats per expressar les seves emocions públicament i per això cal subratllar-ne doblement el mèrit. El tema? L’habitual quan un té aquesta edat: l’amor.
Llençols
Llençols blancs
com un foli
esperant de ser gargotejat
per la inspirada ploma
es recargolen amb la presència
de cossos nus
que per flaires impregnats
de fluids i perfums barrejats
ballen convulsos
la dansa més antiga
aquella,
que freturosa de música
del gemec en pren el ritme.
Ferran Planell
Moments
Un mirall trencat,
una mirada oblidada,
una llum que mai no s'apaga,
un somni que mai no s'acaba,
un dia llarg i calorós d'estiu,
una nit curta i freda d'hivern,
un peto suau,
on només se sentia
el caliu dels teus llavis,
una abraçada forta i apassionada,
on es podien escoltar els teus batecs,
intranquils, ràpids i lents.
La imatge s'esborra,
i el temps corre,
però jo sóc aquí
i tu ets allà.
Et veig, et sento i t'oloro,
però no puc tocar-te,
ni abraçar-te,
ni besar-te.
No puc entregar-te
el món,
ni el cel,
ni l'infern:
només puc entregar-te,
aquest cor que batega,
aquest cor que sospira,
aquest cor que imagina,
i que, entre somnis, t'estima.
Anna Hernàndez Garcia
Llençols
Llençols blancs
com un foli
esperant de ser gargotejat
per la inspirada ploma
es recargolen amb la presència
de cossos nus
que per flaires impregnats
de fluids i perfums barrejats
ballen convulsos
la dansa més antiga
aquella,
que freturosa de música
del gemec en pren el ritme.
Ferran Planell
Moments
Un mirall trencat,
una mirada oblidada,
una llum que mai no s'apaga,
un somni que mai no s'acaba,
un dia llarg i calorós d'estiu,
una nit curta i freda d'hivern,
un peto suau,
on només se sentia
el caliu dels teus llavis,
una abraçada forta i apassionada,
on es podien escoltar els teus batecs,
intranquils, ràpids i lents.
La imatge s'esborra,
i el temps corre,
però jo sóc aquí
i tu ets allà.
Et veig, et sento i t'oloro,
però no puc tocar-te,
ni abraçar-te,
ni besar-te.
No puc entregar-te
el món,
ni el cel,
ni l'infern:
només puc entregar-te,
aquest cor que batega,
aquest cor que sospira,
aquest cor que imagina,
i que, entre somnis, t'estima.
Anna Hernàndez Garcia
26.9.07
Primera selecció de poemes (28/09/07)
Ja ha passat un any i ens tornem a trobar de nou. Som a la setena edició del Festival de Poesia de Sant Cugat. I som, alhora, al 2007. Però ara no us presentem set poetes, sinó tres, els quals ens ofereixen un magnífic tast per començar amb empenta el Tot-poesi@. Nicolàs Veciana estableix una divertida confrontació amorosa amb llibres i alfabets pel mig (esperem que en desxifri molts dels significats). Albert Girona fa el seu particular homenatge a Salvat-Papasseit, poeta que, sortosament, sembla més vigent que mai. I M. Elena Carné, per la seva banda, dibuixa un camí inquietant, entre simbolista i romàntic, a partir d’elements molt ben dosificats, els quals culminen en un salt gairebé mortal.
Bed & Breakfast
Mentre ella llegeix el llibre de Zadie Smith,
jo repasso l’alfabet ciríl·lic.
I llavors fem l’amor...
En aquell moment,
la felicitat no sembla tan difícil,
quòrum entre tauletes de nit.
I llavors hi tornem.
Començo la novel·la de Zadie Smith,
mentre ella estudia el llibre de rus.
I aleshores fem l’amor a l’inrevés,
abans de no aixecar-nos
per esmorzar.
Nicolàs Veciana
Amb Papasseit al cap
Verda llum,
i em mires amb els teus grans ulls bruns,
interrogants.
Verda llum,
i t’arrauleixes contra el meu pit,
de matinada.
Verda llum,
t’acarono la galta,
i et dic, suau, a cau d’orella:
“i no temis ningú”.
Albert Girona
El camí de pedra
El camí que serpeja,
–les escates de pedra del tot irregulars–
s’obre pas entre les herbes que separa,
–i viu enmig d’arbres que apunten al cel.
La molsa el tenyeix, als racons més obacs,
–i en tardes de pluja et fa relliscar.
Les escales de palets rodons
en trenquen la sinuositat
–i n’accentuen el desnivell.
M. Elena Carné
Bed & Breakfast
Mentre ella llegeix el llibre de Zadie Smith,
jo repasso l’alfabet ciríl·lic.
I llavors fem l’amor...
En aquell moment,
la felicitat no sembla tan difícil,
quòrum entre tauletes de nit.
I llavors hi tornem.
Començo la novel·la de Zadie Smith,
mentre ella estudia el llibre de rus.
I aleshores fem l’amor a l’inrevés,
abans de no aixecar-nos
per esmorzar.
Nicolàs Veciana
Amb Papasseit al cap
Verda llum,
i em mires amb els teus grans ulls bruns,
interrogants.
Verda llum,
i t’arrauleixes contra el meu pit,
de matinada.
Verda llum,
t’acarono la galta,
i et dic, suau, a cau d’orella:
“i no temis ningú”.
Albert Girona
El camí de pedra
El camí que serpeja,
–les escates de pedra del tot irregulars–
s’obre pas entre les herbes que separa,
–i viu enmig d’arbres que apunten al cel.
La molsa el tenyeix, als racons més obacs,
–i en tardes de pluja et fa relliscar.
Les escales de palets rodons
en trenquen la sinuositat
–i n’accentuen el desnivell.
M. Elena Carné
Subscriure's a:
Missatges (Atom)